A la llum de la teiera…

Escrits (recuperats) de Salvador Palomar

Festes d’estiu

leave a comment »

No cal insistir en la relació entre el calendari festiu i el cicle de l’any. Si en la tradició històrica determinades festes es vinculen al cicle natural o a l’activitat humana -des del solstici d’hivern fins al final de les collites-, també en el present la festa permet copsar el ritme vital de la comunitat. A l’estiu sovintegen a molts pobles celebracions que, més enllà del santoral, s’han creat per la necessitat inexcusable de comptar amb el col·lectiu humà suficient perquè la festa s’esdevingui. Festes d’agost que mantenen les ancestrals funcions d’esbarjo i de marc de relació social. Festes que recreen comunitats rurals que existeixen en funció dels calendaris urbans. Programes festius on es barreja el trencament de la normalitat diària amb la recerca dels orígens. Festes que esdevenen, sens dubte, referents d’identitat per a una comunitat dispersa en la geografia durant la resta de l’any. Fer, doncs, etnografia d’aquesta festa contemporània no és, en absolut, documentar les romanalles d’antigues tradicions preservades per una voluntat patrimonialitzadora. És apropar-se també al coneixement i a l’anàlisi de les dèries d’una societat del present que es mou entre el canvi accelerat i l’oblit, amb la necessitat de recuperar símbols i de possibilitar la relació personal.

Publicat a El Punt, 02/09/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 19:04

Arxivat a cultura popular, festes

Puigcerver, tradició i paisatge

leave a comment »

Des de temps remots, hi ha indrets que han servit per propiciar la relació entre les comunitats humanes i la divinitat. Les cruïlles de camins, les fonts, els indrets amb accidents orogràfics singulars, i, sobretot, els cims de les muntanyes han esdevingut llocs sagrats d’espiritualitat. Moltes ermites, doncs, es troben ubicades en indrets excepcionals pel que fa al seu entorn paisatgístic. Les ermites han estat, i són, indrets de devoció popular, on acudir a demanar l’ajut diví en cas de necessitat o catàstrofe col·lectiva. La sequera, les epidèmies, les plagues, el risc de pedregades o les situacions de guerra han motivat, al llarg dels segles, processons de pregàries, trasllats d’imatges a les parròquies i vots de poble. Les ermites han estat, i són, també indret de festa i de trobada entre pobles. Celebracions en acció de gràcies pels favors rebuts, aplecs de primavera o d’estiu, festes votades omplen el calendari festiu de les nostres ermites.
El santuari de la Mare de Déu de Puigcerver, ubicat entre el Baix Camp i el Priorat, n’és un bon exemple. De bon començament, l’edifici -d’un volum prou superior al que habitualment identifiquem com una ermita- i la contemplació del paisatge ens indiquen que ens trobem en un d’aquests indrets singulars. Però a partir de 1227 ja ens consten llegats testamentaris a favor del santuari. La imatge antiga de la Mare de Déu venerada a Puigcerver era una talla romànica.
La llegenda relaciona els orígens de l’ermita amb la troballa miraculosa de la imatge. Es tracta d’una narració tòpica
La llegenda, com succeeix en altres llocs, relaciona els orígens de l’ermita amb la troballa miraculosa de la imatge. Tal com anota F. Blasi a la seva obra sobre els santuaris marians a la diòcesi de Tarragona: «Es conta que els veïns d’Alforja s’adonaren d’unes resplendors baixades del cel, projectades amb intensitat damunt el bosc de Puigdarenes, com si fossin llengües de foc. Moguts per aïtal meravella, que cada
dia tenia lloc mentres el sol anava esfonsant-se pausadament dins les muntanyes properes, el Consell del poble menà tres homes a esbrinar l’esdeveniment i, en ésser a l’indret esmentat, constataren el fet. Poderen admirar com les resplendors meravelloses embolcallaven tota la muntanya de Puigcerver situada enfront. Animosos, s’adreçaren al cim d’aquesta muntanya i foren corpresos per l’aparició d’una imatge de la Verge, ombrejada per la copa alterosa d’una cervera. L’anaren a cercar en processó tota la gent d’Alforja, per tal de venerar-la en una capella prop del poble, però per tres vegades la Verge s’entorna a la soca de la cervera i aleshores resolgueren aixecar l’ermita en l’indret on havia estat trobada la imatge.»
Es tracta, efectivament, d’una narració tòpica d’imatge trobada per un senyal celestial. La imatge hauria estat prèviament oculta i, al respecte, la tradició popular apunta que anteriorment hauria estat venerada a la parròquia de Santa Maria de Cortiella i que fou amagada en temps dels sarraïns.
El santuari, tal com el coneixem en l’actualitat, s’anà bastint en diferents moments. En bona part és anterior al segle XVII, però, després de successives guerres, va ser refet a la segona meitat del segle XIX. Puigcerver és al mig d’un gran bosc que durant molts anys fou font de riquesa per al santuari. La llenya i el carbó que se n’obtenia serví per mantenir els ermitans que, a més, comptaven amb un hort.
La història del santuari de Puigcerver està farcida d’exemples que ens permeten il·lustrar la importància simbòlica de l’indret. Quant a les processons de pregàries, en tenim documentades diverses, per causa d’epidèmies o de la sequera. Com per exemple el 1783, quan després d’un període de malalties i de manca de pluja s’acorda anar a cercar la imatge i portar-la a la parròquia d’Alforja. La festa d’acció de gràcies, el 1784, fou molt solemne, i consta la participació de danses populars com el ball de Cavallets, el Pastorets, el de Bastonets, el de Prims, la Moixiganga o el ball de Valencians, a més del ball de diables. La imatge va ser retornada a l’ermita.
També es va portar la imatge de la marededéu a Alforja durant la guerra del francès, el 1808, o durant les guerres carlines, el 1835 i el 1873. En aquest
s períodes en què la imatge restà a la població també es van fer pregàries, com per exemple el 1859, en demanda de pluja, o el 1879. Al tombant del segle, hi hagué pregàries el 1896, generals arreu de la comarca, o el 1905. I encara, per la pluja, l’agost de 1925.
L’ermita era, com s’ha dit, punt de trobada i de celebració festiva de les poblacions de la contrada. A mitjan segle XVII, el pare Narcís Camós escriu: «Hacése su fiesta mayor el día de la Asunción. Visítanla con procesión el martes de Pascua de flores, de las Borjas, Riudecols, de las Voltas, de Duas Aiguas y de Argentera. El Sábado in Albis [de Pasqüetes], de Porrera y el Domingo in Albis, de Alforja, y ahora por un voto que hicieron por el contagio, la visitan el dia de nuestra señora de las Nieves, y otros, por necesidades.» Aquesta notícia del 1657 dóna compte de l’àmbit d’influència del santuari en el passat i del seu calendari festiu. L’aplec del dimarts de Pasqua, on hi acudia gent de Riudecols, les Borges i altres poblacions, es va celebrar fins a la dècada de 1950.
L’ermita era punt de trobada i de celebració festiva de les poblacions properes
En l’actualitat es continua celebrant la festa votada de la Mare de Déu de les Neus, el diumenge més proper al 5 dagost. Hi acudeixen gent d’Alforja, les Borges, Riudecols i Porrera. També se celebra missa a l’ermita cada primer dissabte de mes. Hi acudeix gent dels diferents pobles. L’aplec del diumenge de Pasqüetes, el següent a la Pasqua, que comptava amb un Jubileu concedit el 1664, va passar a celebrar-se, a finals del segle XVIII, a la parròquia d’Alforja. També se celebra, l’últim diumenge d’agost, la festa de la Mare de Déu de Puigcerver a la parròquia de Riudecols, on hi ha una imatge tallada.
La relació entre l’ermita i el seu entorn ens porta a refermar, un cop més, la importància del paisatge en la nostra cultura. En el passat, ja que l’espiritualitat humana es canalitzà cap a aquests indrets singulars, però també en el present. El paisatge és una percepció cultural del territori que observem d’acord a la nostra forma de vida i que, per això, ens aporta satisfacció o ens desagrada. És, en definitiva, el resultat de l’acció humana sobre el medi natural. En la nostra societat actual, l’interès per la co
nservació de determinades àrees paisatgístiques no es pot deslligar del desig d’una millor qualitat de vida. El conveni europeu sobre el paisatge, aprovat pel Consell d’Europa, afirma que «el paisatge és un element clau de benestar individual i social, i la seva protecció, gestió o planificació comporten drets i responsabilitats per a tothom». Efectivament, el paisatge, amb les peculiaritats naturals i les estructures arquitectòniques o edificis que el conformen, constitueix un referent identitari per a la població que, en el cas de Puigcerver i el seu entorn, és prou evident.

Publicat a El Punt, 03/08/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 19:01

Arxivat a cultura popular

L’esquellada de Torredarques

leave a comment »

(Amb Montsant Fonts i Laura Poblet)

L’existència de rituals festius amb ús d’esquelles o campanes d’animals és comuna a diverses celebracions del cicle hivernal. Les màscares festives d’aquest període incorporen, entre d’altres trets característics, les esquelles que els diversos personatges porten penjades al cos. En trobem de documentades, en diversos països europeus, en festes que van des de Nadal a Carnaval, especialment als primers dies de l’any, la Candelera o Sant Blai.
Dins d’aquest conjunt de pràctiques podem incloure les captes realitzades pels xiquets o fadrins, en les quals es penjen esquelles o campanes. Aquests costums els trobem, entre altres diades, a la nit de Reis.

Per esmentar només alguns exemples ben propers recordem que a Colldejou (Baix Camp), els xiquets anaven a la darrera casa del poble a esperar els Reis amb unes campanilles d’animals. També a la Febró, el vespre del dia abans de Reis, els nens anaven d’una casa a l’altra amb campanes a la mà, amb rastres d’animals, fent molt soroll i cridant:

-ara passen los reis,
ara passen los reis!
ara passen, ara passen!

Mentrestant, els nois més grans portaven esquellots. Al Masroig (Priorat) els xiquets sortien en colles a cercar els Reis per la muntanya, portant una campaneta al coll i esquelles a les mans que feien sonar sense parar. De retorn al poble, després del toc de rosari, feien una capta de guilandos per les cases. També a Vinyols (Baix Camp), als anys cinquanta, els xiquets anaven a esperar els reis pels carrers del poble, guarnits amb un rast de campanes o cascavells dels animals.

Enguany hem tingut l’oportunitat d’observar una d’aquestes captes vinculada a la festa de Sant Antoni. Es tracta de l’esquellada de Torredarques, una petita població de la comarca del Matarranya, al límit amb els Ports. La festa de Sant Antoni tenia, en aquesta població, característiques semblants a les de la zona on es troba. A la vetlla, foguera a la plaça, construïda a partir d’un arbre central ­un pi despullat de les seves branques, a excepció de la part de dalt­ i de les aportacions de brancatge dels veïns; benedicció dels animals de treball, etc. També havia estat costum bandejar el gall, és a dir, penjar-ne un d’una corda que anava de banda a banda de carrer. Els homes, muntats dalt dels animals, provaven d’agafar-lo i, aquell que ho aconseguia, se’l quedava.

En el present, i després d’uns anys de pràctica desaparició de la festa, Sant Antoni es conserva com una festa que reagrupa una comunitat petita al voltant d’un sopar comunitari que se celebra el cap de setmana més proper a la diada del 17 de gener. Des d’aquesta perspectiva els trets característics de la celebració ­com és ara l’esquellada­ adquireixen un valor específic com a element d’identitat.

En aquest poble, els xiquets surten a captar per les cases, portant esquelles penjades. Aquest costum, d’antiga tradició al poble, era practicat anys enrera pels xiquets més grans i fadrins, mentre que avui són més petits. D’altra banda, el volum i les característiques de la població ­un centenar d’habitants amb una mitjana d’edat força alta­ fa que hi hagi ben pocs xiquets a la vila. Aquest any han estat sis, quatre xiquetes i dos xiquets. Van per les cases, la tarda de la festa, amb les esquelles penjades i una bossa, de plàstic, a la mà. A l’arribar a una porta, mouen un terrabastall i criden:

­«Que sant Antoni guarde els animalets!»

La gent els hi omple la bossa, generosament, de llepolies, galetes, pastes i altres productes per menjar. Algunes persones, seguint el costum, els demanen que resin un parenostre. Abans també s’acostumava a donar-los troncs que servien per la foguera. Abans, la plega es feia la vespra i els xics tombaven tot el poble i els masos del terme. Els participants recollien ametlles, nous, avellanes, figues i en alguna casa els convidaven a menjar. També aplegaven llenya per a la foguera a la plaça.

L’esquellada de Torredarques és, en definitiva, un interessant testimoni d’un tipus de pràctica festiva. Des d’aquesta perspectiva ha estat important obtenir-ne la documentació oral i gràfica.

Publicat a Sorolla’t, n. 10, juliol de 1995

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:50

Arxivat a cultura popular, festes

Carretilles

leave a comment »

Un dels trets característics dels diables festius catalans és l’ús d’un artifici pirotècnic que, situat a l’extrem d’una maça o forca, gira produint un efecte de paraigua de foc sobre el seu portador. L’anomenem carretilla, paraula de sonoritat forana però que sembla l’única que, històricament, s’ha emprat. Potser per aquesta sonoritat, i pel fet de no haver estat publicada als diccionaris normatius -tot i que, ara, el Termcat ja la recull-, s’ha intentat trobar un mot equivalent. A finals dels anys setanta, el programa de festes de les Borges del Camp -una població amb una continuada tradició de ball de diables- traduïa carretilla per carrutxa, una denominació que va fer certa fortuna, que encara avui s’empra puntualment i que va inspirar el nom d’una associació cultural. També s’ha fet servir correcames, nom que correspon efectivament a un tipus de carretilla -el coet borratxo que, un cop encès, es mou a l’atzar- però que no correspon a la dels diables. O roda, denominació massa genèrica.
Altres propostes esdevenen divertides curiositats. Sense anar més lluny, aquest mateix diumenge, en aquest diari s’afirmava que els milers de diables concentrats a Vila-seca havien cremat seixanta-mil «carretons». Sort que ahir ja eren carretilles.

Publicat a El Punt, 4/01/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:36

Arxivat a cultura popular

Baldufes

leave a comment »

De tant en tant, podem observar com es reciclen per al consum infantil contemporani els antics jocs tradicionals, com a nous productes de quiosc o com a suport promocional de patates fregides i altres productes suposadament alimenticis. Fa un temps van ser els ossets, fabricats en plàstic i rebatejats com a gogos. I encara són vigents –però en total davallada, substituïts pels imants– els patacons o tazos. Uns i altres han retornat al repertori infantil saltant-se, pel cap baix, una generació. Ara toca a les baldufes.
Són petites, es munten a partir d’una làmina de plàstic i giren força bé. Ara es diuen spinners, tot i que, aquest cop, el nom de baldufa resisteix.
Les baldufetes es presenten envoltades d’un llenguatge de lluita i violència que, per un moment, et pot fer pensar que dins la bossa hi trobaràs alguna mena d’arma domèstica: suma más poder, spinner destroy… sembla que, anunciades com a simples baldufes, tindrien força menys atractiu.
Mentre observo el ràpid giravolt d’una d’aquestes baldufes i els seus canvis de direcció sobre un terra que no és perfectament llis, penso que, potser si que són com una metàfora dels enginys militars. Sofisticadament precisos però imprevisibles en els efectes. La meva filla em reclama la baldufa mentre penso en la guerra i en quants innocents hauran de morir pel cobejat petroli.

Publicat a El Punt, 21/01/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:29

Arxivat a cultura popular

La festa de la Banya

leave a comment »

En els últims dies, he llegit diverses vegades que la festa de la Banya de Castellvell, que se celebra la diada dels Innocents, té els seus orígens en el moment en que aquesta localitat obté la independència municipal respecte a Reus, el 1854.
No dubto que aquesta circumstància històrica va influir en el desenvolupament de la festa, donant-li una nova significació. I estic ben d’acord amb les reflexions que l’Antoni Veciana fa sobre la necessària independència dels pobles –en el sentit més ampli de la paraula– per decidir i gestionar el seu futur. Tantmateix em sembla necessari precissar que la festa de la banya ni es troba només a Castellvell, ni comença el 1854.
El costum de fer pagar un impost per accedir a la població, o per sortir-ne, per anar a buscar aigua a la font o per rentar als rentadors, es propi de les confraries de fadrins de nombroses poblacions. Una pràctica que vincula clarament la festes dels Innocents al cicle de Carnaval. Es tracta de tradicions centenàries que, probablement, són molt anteriors a la meitat del segle XIX. Si més no, pel que fa a Castellvell, hi ha un text d’Andreu de Bofarull, ja publicat el 1851, que ho deixa clar: “Debo advertirte que si te invitan por la tarde de tal dia [el 28], a que vayas a Castellvell para beber granacha, has de saber que no penetrarás en el lugar, a menos que no pagues dos cuartos, cuyo recibo te anotarán en las espaldas con una disforme asta de buey”.

Publicat a El Punt, 7/01/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:27

Arxivat a cultura popular, festes

Bon Nadal!

leave a comment »

Escriure sobre el Nadal em desperta sentiments contradictoris. Defugint les aportacions etnològiques, que podrien servir per a bastir un article de divulgació festiva, analitzar la realitat actual de la celebració nadalenca no és fàcil.
D’una banda, he de manifestar que no m’apunto a la follia consumista que sembla dominar la nostra societat aquests dies. O que, potser, m’hi apunto moderadament. No sóc tampoc d’aquells que passen, o diuen passar, de festes. La festa, en totes les seves formes, m’atrau, com a estat diferent de la normalitat quotidiana.
El simbolisme de la llum, en aquests dies del solstici quan les nits són més llarges, és un dels components fonamentals de la tradició nadalenca. M’agrada passejar pels carrers il.luminats, per aquest paisatge diferent que presenta la ciutat. No suporto, en canvi, les horribles melodies amb les que et castiguen les sonoritzacions ambientals. No trobo massa sentit en el fet d’afegir, a l’habitual soroll urbà, un nova font de so. Però allo que no puc suportar és aquesta mena d’estupidesa que s’anomena música nadalenca, refregit per al consum de tonades més o menys vinculades al Nadal. Proposaria, en tot cas, dignificar el repetori de la sonorització ambiental a partir d’una tria més acurada de música, nadalenca o no. M’atabala la gentada que hi ha per tot arreu, però penso que aquest és, si més no, un component essencial de la festa.
Potser com a contrast a la resta de l’any, m’agraden els menjars familiars en els que s’acaba parlant de tot i, amb una mica de sort, arreglant el món. He de confesar que sóc un fart a preu raonable. Vull dir que en tinc prou amb uns bons plats de cuina tradicional nadalenca, sense sofisticacions ni refinaments excessius. A casa de la meva família, per exemple, trobareu sempre a taula una cassola de farcit. No és per farcir el pollastre, però, sobretot s’hi ha badella. És per facir el Salvador.
M’agrada col.laborar amb el concurs de pessebres que organitza l’AV l’Argentera, espero que aquest any em convidin, perquè em permet observar directament els costums nadalencs. Això és prou difícil: no es pot anar de casa en casa preguntant si fan cagar el tió o si et deixen fotografiar el pessebre que han fet els nens. M’agrada sortir a cantar villancicos amb la veïna, que és andalusa i conèixer la pervivència urbana d’una tradició de Nochebuena que et porta a visitar parents i coneguts fins a la matinada. M’interessa el sentit de retrobament familiar que conserva la festa, però trobo massa artificials aquest missatges de pau i de felicitat constants en aquests dies.
De tot això n’és difícil treure conclusions. Però us apuntaré una hipotèsi: A l’actualitat el Nadal té, si més no, un doble nivell de celebració, contradictori i complementari. La festa col.lectiva, dominada pels símbols i referents potenciats per la societat de consum —arbres nevats, santaclaus, flocs de neu estilitzats, ding-dan-dong…— i la festa familiar, en la que perviuen bona part dels costums tradicionals de la celebració, amb l’entrada progressiva de nous elements. Això no és massa sorprenent, si tenim en compte que Nadal ha estat, de sempre, una festa de l’àmbit domèstic. L’espai col.lectiu ha estat, així, ràpidament assimilat per les tendències culturals necessàries al sistema. I, poc a poc, com succeeix en tants altres camps de la cultura, va passant el mateix en les pràctiques de la festa a cada casa.
Ja ho veieu. He acabat teoritzant i fent un discret assaig d’anàlisi sobre la festa. Retornant al començament  de l’article i, conscient de que el desig pot tenir diversos significats i interpretacions, bon Nadal !

Publicat a Diari de Tarragona, desembre de 1991

Written by spalomar

9 Juny 2009 at 19:53

Arxivat a cultura popular, festes