A la llum de la teiera…

Escrits (recuperats) de Salvador Palomar

Archive for Abril 2009

El negre de Banyoles

leave a comment »

Aquests darrers dies ha estat notícia el «negre de Banyoles». La petició, per part d’un metge resident a Cambrils, que els responsables del museu d’aquesta retiressin de l’exposició un home de raça negra exposat com a un objecte de la col.lecció Darder ha aixecat la corresponent polèmica.
Penso que, un cop passat el primer moment del debat, quan ja s’han exposat els arguments bàsics en favor i en contra de la permanència d’aquesta singular peça en el museu de Banyoles, convé fer algunes reflexions, més àmplies encara que les referides estrictament a la conveniència d’exposar, retirar o enterrar aquest cos.
Som més d’un, els que, algun cop, hem comentat l’existència d’aquest home dissecat al Museu Darder. Museu que, per cert, també té un dels pocs exemplars sencers de sac de gemecs que es conserven a Catalunya. Comentaris però, que tot cal dir-ho, no han passat mai de la conversa informal. Per això, quan el Dr Arcelín porta el tema al debat públic, m’agafa una certa mala consciència: la sensibilitat vers el fet de que una persona dissecada sigui exposada en un museu no depen del color de la pròpia pell.
Els responsables del museu justifiquen  la presència del negre al museu, exposat des del 1916, com un element més d’una col.lecció naturalista del segle XIX. Certament, aquesta col.lecció es pot emmarcar dins el model de museus d’Història Natural i curiositats, i que el ser humà dissecat forma part d’un conjunt, però no és menys cert que caldria revisar en profunditat els criteris i la forma amb la que, en els darrers segles, es configuren les col.leccions dels nostres museus, especialment els d’etnologia exòtica.
Els col.leccionistes, científics o no, europeus arrabasen en els darrers segles els testimonis de la cultura i la història dels pobles que consideren primitius, dels països que avui denominem del tecer món. Centenars d’objectes d’ús quotidià, eines, de culte,  elements de festa, seran portats a Europa on acaben, descontextualitzats, als museus com a mostres d’art exòtic. Els museus són farcits de màscares, imatges o eines quotidianes que, més enllà dels seus indubtables valors estètics, havien tingut un significat, un valor cultural o espiritual, una funció pràctica en els seus llocs d’orígen. Res d’això, però, es recollia.
Avui, després de segles de colonització i expol·li per part de la culta Europa, la imatge que la gent del carrer té d’aquests pobles no ha canviat tant. No es pot dir, en tot cas, que l’exposició als museus d’objectes d’aquestes cultures hagi servit per a canviar aquesta imatge. I la nostra societat continua essent racista. Potser ha canviat una mica la direcció prioritària de les seves fòbies, moros i gitanos per sobre de negres, però el racisme és ben present a la nostra cultura. I, encara més, allò que és Absolutament generalitzat és la consciència de superioritat cultural vers els pobles «endarrerits.»
Els museus s’haurien de plantejar, d’una forma molt més explícita, la denúncia de l’actitud cultural i política dels europeus vers els pobles mal anomenats primitius o salvatges. No val limitar-se a exposar algunes col.leccions com una mostra del que eren els museus del segle passat, cal fer-ne la crítica. Cal plantejar-se, fins i tot, el retorn al seu país d’origen de determiandes «obres d’art» exposades als museus europeus…
Potser, en un museu ideal, adreçat a explicar la visió del món dels colonitzadors europeus, polítics, econòmics o culturals; les actituds amb les que la nostra desenvolupada societat observa i menysprea les cultures del tercer món, els valors de les cultures africanes, asiàtiques o americanes d’orígen… la presència d’aquest home dissecat  seria útil. Això, però, em sembla massa fantasia.

Publicat al Diari de Tarragona, novembre de 1991

Anuncis

Written by spalomar

20 Abril 2009 at 17:42

Arxivat a General

Veïns d’Ulldemolins

leave a comment »

El programa de la XI Trobada de Música Tradicional, que tindrà lloc a Reus del 12 al 15 d’aquest més, aporta com a fet destacat la realització d’una mostra de cant tradicional el dissabte a la nit, al teatre de l’Orfeó Reusenc.
Sense menyprear en absolut la resta de les activitats i concerts programats, cal fer una especial referència a aquest acte. D’ençà que vàrem començar a organitzar trobades de grallers i altres músics populars, el setembre de 1980, el nombre de festivals, trobades i mostres existents arreu del país ha augmentat considerablement. I, allò que és més important, la presència de la gralla o el sac de gemecs al carrer, els dies de festa. Són molts els pobles que compten amb grups de músics populars que participen a les cercaviles o fan balls… Afortunadament, avui no és cap extraordinària novetat, tot i que mereix tot el nostre interès, que la Trobada de Música Tradicional reusenca programi l’actuació dels dolçainers d’Algemesí  o dels Ministrers de la Vila Nova, per citar dos exemples, o que la Principal del Metro ens proposi un ball a la plaça del castell.
Aquest és el segon cop que la Trobada dedica un concert al cant tradicional. Recordem, el 1985, la magnífica actuació del tortosí Canalero i els seu grup de jotes, i la participació de grups de cantadors valencians  i mallorquins en la Trobada.
El que us proposa el programa d’enguany és una mostra de cançó viva. L’any passat, al presentar el Col.loqui sobre cançó tradicional, apuntàvem la progressiva desaparició de la cançó com a expressió lligada a una funció quotidiana. Certament és cada cop més difícil poder escoltar, en els nostres dies, cants de treball, romanços o cançons de festa. Potser el repertori vinculat a les manifestacions religioses és el que ha perviscut, relativament, més. Allò que recollim en les recerques de camp no és, la majoria de vegades, sino el record de les persones més grans.
Ulldemolins és una feliç excepció. Moltes persones al poble coneixen, i canten, romanços com el Portal de Betlem, la nit de Sant Joan, la presó de Lleida , la Caterineta  o cançons de dansa com la Clavellinera. Podeu escoltar també, a les festes, cantar els goigs del Roser o la Passió, amb una tonada corprenedora. I encara algú us entonarà cançons com el Capitel.lo o la porquerola. En el record resten les cançons de batre, les antigues cançons de pandero de les majorales del Roser o els goigs de Santa Margarida, interpretats com a cant de treball.
El proper dissabte 14 de setembre un grup de persones d’aquesta població vindran a Reus a oferir-nos una mostra d’aquest repertori religiòs i profà, de treball i de festa, que constitueix part  important del patrimoni cultural de la localitat i del país. Els acompanyaran en el recital, una colla del poble d’Azereix, al nord dels pirineus, de la comarca gascona de la Bigorra. En aquesta comarca, com al Bearn, la pràctica del cant coral, per part de petits grups, és prou viva. I també el valencià Josep Aparicio, que ens oferirà albades i els cants populars…
Podria semblar que, tot plegat, estem proposant un exercici de curiositat. Al contrari, ens mou el convenciment de que el fet de que aquestes cançons tradicionals són patrimoni viu i a reivindicar com a tal. El fet que un grup de persones d’Ulldemolins s’hagin posat d’acord i preparat aquest concert, mereix la nostra admiració. El treball per decidir el repertori i ajustar les versions, fet aquests dies, haurà estat important i ens permetrà conèixer una mostra prou representativa del que ha estat la rica tradició catalana en el camp de la cançó popular. Tot un privilegi per als qui us apropeu, la setmana propera a la Trobada.

Publicat al Diari de Tarragona, setembre de 1991

Written by spalomar

20 Abril 2009 at 17:35

Arxivat a cultura popular

Foc!, foc! …

leave a comment »

El quart diumenge d’agost, l’Arboç es punt de trobada per a afeccionats i interessats en les manifestacions festives tradicionals del Camp i el Penedès. L’exhibició castellera, les actuacions dels bastoners o la carretillada del ball de diables són motius prou bons per a que, any rera any, ens trobem a l’Arboç una bon grapat de persones procedents dels pobles i ciutats d’aquestes comarques.
La carretillada del ball de diables té lloc el diumenge a la nit, un cop acabada la representació de l’acte sagramental, el ball parlat, dels diables arbocencs. Un cop derrotats pel poder celestial, els diables construeixen els seu propi infern a partir del foc de les seves carretilles.
La carretillada del ball de diables de l’Arboç és un momument destacat del patrimoni etnogràfic català. El dia en que les manifestacions festives tinguin el reconeixement cultural que mereixen, caldrà anar pensant potser en una declaració oficial  al respecte.
A l’espectador profà, li pot semblar que, tot plegat, la carretillada dels diables de l’Arboç és qüestió de diners: els necessaris per a pagar la notable quantitat de material pirotècnic que s’empra en la festa. Equivocació considerable. Per a començar la carretillada no és un espectacle. Malgrat que sigui molt espectacular. Com a manifestació festiva tradicional participa d’aquest caire ritual que conserven algunes celebracions. Actors i espectadors participen d’una cerimònia de la que és conegut l’argument i l’estructura. Prou senzill de formular i prou difícil d’aconseguir: mantenir un nivell de foc i de so constant, i aclaparador,  des del primer coet a l’últim.
Al so rítmic  dels tabals, els grans tabals de pell, el petar del tro final de les carretilles fa entrar en una mena de dansa que es balla amb els ulls i les orelles. Malgrat els sortidors o volcans i altres artificis pirotècnics, la protagonista de la diada és, sens dubte, la carretilla que al girar a l’extrem de la maça que porta cada diable, produeix el  paraigua de foc, de curta durada, que caracteritza el ball de diables. I es tracta només, i ja n’hi ha prou, de mantenir aquest foc constantment renovat.
Hi ha un moment, potser aquell en el que el ball de diables de l’Arboç comença a utilitzar les seves carretilles, en que l’efecte s’aconsegueix plenament. Sembla que no hi ha una colla de diables: són centenars d’aquests éssers que, sorgits segurament d’un inframón ancestral que resta viu més enllà del pensament racional, avancen pel carrer. Diuen que en algunes tradicions orientals hom arriba a l’extàsi mitjançant la música i la dansa. També aquestes danses de foc dels diables catalans tenen quelcom d’experiència mística. Una sensació que només es pot copsar vivint la festa i que té molt poc a veure amb la marxa superficial i etílica d’algunes suposades festes populars.
Darrera aquesta visió màgica hi ha, encara, l’esforç calculat, la coordinació, el treball d’un grup de persones que planifiquen, preparen, organitzen i suen la carretillada. Sense aquesta feina el resultat seria prou diferent. I és que la festa tradicional obliga, tant o més que moltes altres activitats humanes, a treballar.
La carretillada de l’Arboç et deixa el gust d’un tres de nou amb folre descarregat sense trontollar, d’un final vibrant de moixiganga interpretada per aquella vella colla de grallers, del cremar perfecte d’una barraca de Sant Antoni aixecada acuradament, del el cant sobri d’una albada interpretada per un grup d’homes a la fosca, de la perfecció geomètrica del treball de decoració sobre la cullera de fusta d’un pastor. La carretillada del ball de diables de l’Arboç és, en definitiva, un treball artesà arrelat a la tradició popular. Foc per molts anys!

Publicat al Diari de Tarragona, l’agost de 1991

Written by spalomar

20 Abril 2009 at 17:31

Arxivat a cultura popular, festes

El nano del Montesol

leave a comment »

El passat dimecres es va presentar el cartell de la festa major d’enguany. De bon començament, i donant resposta a la tòpica pregunta que sempre es fa, us diré que m’agrada força. D’altra banda, em confeso admirador de Montesol. És un artista que m’ha interessat com a dibuixant i encara més com a guionista, per la seva capacitat de retratar, d’una forma divertida, les pel.licules de la vida diària, les misèries de la modernitat, o les contradiccions dels urbanites d’esquerres o amb inquietuds ecologistes… Unes històries referides a Barcelona extrapolables, però, a altres quotidianetats locals. Com les tires de Neo i Post al Diari de Barcelona, dos personatges —segons defineix la presentació del recull editat per Quaderns Crema—  «d’aquella generació que va sortir de l’adolescència enlluernada pels hippies anglesos i pels estudiants francesos dels anys seixanta, que va lluitar durant la dècada següent per fer una vida en contra o al marge del franquisme i que, després de la resaca del desencís, es troba ara, a les acaballes dels anys vuitanta, instal.lada a la cresta vertiginosa de la modernitat».

El cartell té elements prou suggerents. L’eix és un dos de set dels Xiquets de Reus, motiu que, a banda del simbolisme del castell com a representació d’un esforç social conjunt, fa una aportació més a aquest any del desè aniversari de la colla castellera reusenca. Els edificis, l’ajuntament amb bandera o un fanal característic situen l’escena en un Mercadal festiu.

En el cartell hi apareix també, destacat, un cap-gros impactant, vermell, dibuixat a l’estil dels personatges de Montesol —que, al primer cop d’ull, em va recordar el Jordi Piñol de Barcelona 1992— que trenca obviàment amb la resta d’elements representats en el cartell, en la mesura que no en vol representar cap dels existents a la ciutat.

El mateix Montesol va explicar la presència d’aquest personatge a partir de la necessitat que té la festa d’incorporar components actuals i pel fet de que els nans  tenen una estètica més aviat vuicentista. L’IMAC ha anunciat que està estudiant la possibilitat de construir efectivament aquest cap-gros i afegir-lo al conjunt.

Sens dubte, aquesta pot ser una proposta que generi pol.lèmica. Penso, però, que parlar d’aquest cap-gros en concret seria una visió reduccionista d’un debat molt més interessant que, encertadament, l’artista ha aportat amb el seu cartell. Un debat sobre com es pot actualitzar la festa i, sobretot, si aquells aspectes que considerem tradicionals, han de quedar fixats en una estètica i uns esquemes determinats pel passat històric.

En definitiva, una reflexió sobre tradició i innovació a la festa, que no és gens nova i que ha estat molt  present, en els darrers anys, dins el moviment ciutadà que ha impulsat la represa de la festa al carrer, en jornades sobre música i en debats sobre cultura popular.

Recordo, només a tall d’exemples concrets, que fa onze anys el primer element festiu que s’incorporava a la festa major, era un animal sense cap mena de tradició: la cabra de la cercavila de foc de la nit de sant Joan. O el procès reivindicatiu i de substitució dels gegants negres. O que, fa molt pocs dies, comentava amb el Màrius, de la colla gegantera del Carrasclet, la seva experiència de creació d’un element festiu. Evidentment que es poden incorporar nous personatges a la festa. El que es important també és reflexionar sobre els mecanismes que fan d’aquests, uns signes col.lectius. El nano del Montesol, fent referència a l’estètica, és, per a mi, l’aportació més interessant del cartell de la festa major 1991.

Caldrà segurament tornar a parlar d’aquest tema. De moment, haurem d’esperar que el cartell surti d’impremta i sigui més conegut. Mentrestant us proposo rellegir àlbums com Vidas ejemplares  o Opisso y Dora. Si no hi són, proposo la seva immediata incorporació a la biblioteca de l’IMAC.

Publicat al Diari de Tarragona, maig de 1991.

Written by spalomar

9 Abril 2009 at 14:02

Un gran carnaval del Priorat

leave a comment »

Quan parlem de grans carnavals, pensem molts cops només en les festes de ciutat. Hi ha, però, un seguit de carnavals de poblacions petites que han tingut una gran importància. A les nostres comarques un exemple prou clar és el carnaval de Bellmunt del Priorat.

A Bellmunt, com en moltes altres poblacions, el període de Carnaval començava per Sant Antoni. A partir d’aquesta data, cada diumenge, començaven a sortir mascarots pels carrers. Amb indumentàries fetes de roba vella, carotes de cartró i estris quotidians, les màscares sortien a emprenyar a qui trobaven pel carrer i, molt especialment, a les dones que es trobaven per a jugar cartes en les portes de les cases o en un racó assolellat. Algunes màscares solien portar, dins el vestit, coixins o gruixos de roba que els feia geperuts, deformes de cos i irreconeixibles. Esplicaven xafarderies xillant, és a dir, falsejant la veu.

Hi havia un personatge que anava amb un bastó de l’extrem del qual penjava un fil o goma amb un cacahuet lligat. L’oferia a la canalla, tot dient:

«Amb la mà, no!
Amb la boca, sí!»

Els xiquets provaven d’enxampar el cacahuet amb la boca, amb les mans a l’esquena. També hi havia qui feia ballar l’alonso —l’ós—. Un noi portava dues espardenyes, a tall d’orelles, un vestit de sac, la cara tota emmascarada de negre i al damunt  una màscara d’anar a crestar. Anava lligat pel coll, amb un collar i ballava pels carrers del poble…

Entre els artefactes emprats per a provocar la gresca o molestar els altres hi havia dipòsits de lavatives, flits, espolsadors, picamatalassos o un mena de peça de fusta extensible que amb una brotxa a l’extrem permetia pintar la cara d’algun innocent que treia el cap per la finestra…
Les màscares del carnaval de Bellmunt són, pel que recorda la gent gran, les característiques de la tradició de carnavals rurals a Catalunya. Un tipus de carnaval que va ser vigent, en bona part, fins a la guerra del 1936-39, tot i que progressivament influenciat pels models urbans com Reus. Així, en el carnaval de Bellmunt, el carrer era territori dels mascarots populars, mentre que al ball hi anaven màscares més elaborades. L’arribada del Carnestoltes, que se segueix fent a l’actualitat, té un regust al carnaval de ciutat que es va anar imposant per tot arreu a la primera meitat del segle actual.

El Carnestoltes arribava el cap de setmana anterior a la festa. El dijous gras es menjava botifarra i truita i el dissabte muntaven una desfilada amb carros tots guarnits de verd. El Carnestoltes presidia els balls en què es disfressaven fonamentament les dones o els xics que ho feien veure. Es recorda més d’una anècdota referida a la seducció d’algun senyor per part d’un noi disfressat de noia. La festa acabava el dimarts amb la crema del ninot.

El carnaval de Bellmunt va patir, com tots, els efectes de la repressió política. Els vells recorden les anècdotes d’un carnaval dels anys vint —durant la dictadura de Primo de Rivera— en què l’alcalde va prohibir que cap persona anés disfressada pel carrer i del joc d’amagar que es va muntar pels carrers del poble, desafiant la prohibició. Després d’uns anys de desaparició, posteriors a la guerra de 1936-39, va reviure —discretament oblidat—  perdent amb el temps alguns dels seus components tradicionals. El primer cop, però, que unes noies es van vestir d’home els hi van caure deu duros de multa i van fer plegar el Carnaval.

En l’actualitat, el primer acte important del carnaval de Bellmunt és l’arribada del Carnestoltes que té lloc el dissabte anterior al de carnaval. El ninot del Carnestoltes fa la seva aparició a l’entrada de la vila, dalt d’un carro i el van a rebre homes i dones ben mudats: Els homes, amb trajo negre i les dones amb mantellina blanca i pinta. Un cop arribat l’acompanyen al Casal on presideix un àpat comunitari tradicionalment composat d’escarola amb romesco —anomenada aquí també xató, per frustació dels qui creuen que només és un costum de la costa— i truita amb suc. Després de sopar, apareixen els mascarots, persones —generalment dones— disfressades a l’estil tradicional, és a dir, amb qualsevol cosa.

El següent cap de setmana la festa presenta unes característiques semblants a les d’altres carnavals. El dissabte de carnaval es fa una rua, amb tractors guarnits, i després un ball de disfresses. L’enterrament té lloc l’endemà, diumenge. Després de la visita al cap de dol situat al Casal, on se serveix un vermut de dol composat de vi negre, botifarra negra i olives negres, el Carnestoltes es cremat, en mig de grans plors, al davant de les escoles.

Si històricament era un dels que tenia més fama del Priorat, encara a l’actualitat conserva un seguit de trets que el singularitzen i el fan prou interessant de conèixer.

Cal fer, però una advertència aplicable a moltes altres  festes que tenen lloc a viles petites. El carnaval és una celebració d’àmbit local en la qual l’espectador poc endinsat en la dinàmica de la festa pot trobar poca cosa més que un ball. La importància del carnaval de Bellmunt s’ha de mesurar, en conseqüència, sota els paràmetres de la festa tradicional i no de l’espectacle. Per badar, us podeu apropar a les rues del carnavals de Reus o Tarragona.

Publicat a Diari de Tarragona, febrer de 1991

Written by spalomar

9 Abril 2009 at 13:28

Arxivat a cultura popular, festes

Terramar

leave a comment »

Les meves preferències, en el camp de la narrativa, s’orienten cap a dos àmbits molt concrets. De fet, us he de dir que, tot i considerarme un devorador de llibres, tinc poc temps per a llegir novel.les. I, entre les narracions, tinc una especial  debilitat pel textos cavallerescos medievals, la matèria de Bretanya, d’una banda, i per allò que s’anomena genèricament fantasia, de l’altra.
Darrerament  l’oferta editorial de llibres d’aquest segon tipus ha augmentat considerablement. Són, en la seva gran majoria, força mediocres. Tantmateix, sembla que els autors disposin d’un reexit programa d’ordinador que amb un conjunt d’elements bàsics (mags, guerres, herois, dracs, espases, encanteris i anells…) recreein fins a l’avorriment idèntiques situacions amb personatges de noms més o menys diferents. Entre tanta palla costa, a vegades, trobar el gra de les bones històries. Per això, en aquesta segona quinzena d’agost, temps de vacances, m’atreveixo a parlar-vos de llibres de fantasia i proposar-vos una lectura.
Úrsula K. Le Guin, nascuda a Califòrnia el 1929, filla d’antropòlegs, és una escriptora de fantasia i ciència ficció prou coneguda entre els afeccionats al gènere. Creadora d’universos de ficció, amb una forta càrrega filòsofica, ha escrit obres tant interessants com La mà esquerra de la foscor, El nom del món és bosc o diversos reculls de narracions curtes.
Terramar és, al meu entendre, la seva obra més valuòsa. De fet, són tres llibres: Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan i La costa més llunyana, que es troben per separat o relligats en un sol volum. També aquesta és una història de màgia, dracs, déus i anells. I de lluites. Té res a veure, però, amb fantasies militaristes o cròniques d’herois ideals. Terramar, un món d’illes, és un univers en l’equilibri, on cada acció té la seva conseqüència, més enllà dels resultats immediats. És un món en el el que la màgia consisteix, només, en conèixer el veritable nom de les coses. Ged, el jove aprenent de mag, desferma una ombra, fruit de l’orgull i l’ambició, contra la que haurà de lluitar en un llarg periple que serà, al mateix temps, el camí del seu aprenentatge i de la seva realització.
El protagonista anirà, des de la seva iniciació com a mag a l’escola d’alta fetilleria de Roke, d’una illa a l’altra, parlarà amb el drac de Pèndor, i caurà presoner en els perillosos soterranis dels Sense Nom, a Atuan. Amb Ged coneixem incomptables viles de pescadors i artesans, sabem dels seus costums i dels balls que tenen lloc al solstici, viatgem amb els rais del poble que navega des de sempre a l’oceà i sobretot, ens enfrontem a un seguit de reflexions fonamentals. En Ged, i nosaltres amb ell, haurà de recòrrer els camins entre la vida i la mort per a restablir l’equilibri i retornar al món la màgia quotidiana i necessària.
Terramar, amb una concepció de l’existència d’indubtables referències orientals, és un llibre per a rellegir. Potser perquè, més enllà, de la història estricta, cal entrar en els matisos i en els detalls per a copsar tot el seu significat. El final, ja us el puc explicar. No us desvetllo cap secret si us dic, senzillament, que Ged torna a casa.

Publicat al Diari de Tarragona, agost de 1991

Written by spalomar

9 Abril 2009 at 13:16

Arxivat a literatura