A la llum de la teiera…

Escrits (recuperats) de Salvador Palomar

Un gran carnaval del Priorat

leave a comment »

Quan parlem de grans carnavals, pensem molts cops només en les festes de ciutat. Hi ha, però, un seguit de carnavals de poblacions petites que han tingut una gran importància. A les nostres comarques un exemple prou clar és el carnaval de Bellmunt del Priorat.

A Bellmunt, com en moltes altres poblacions, el període de Carnaval començava per Sant Antoni. A partir d’aquesta data, cada diumenge, començaven a sortir mascarots pels carrers. Amb indumentàries fetes de roba vella, carotes de cartró i estris quotidians, les màscares sortien a emprenyar a qui trobaven pel carrer i, molt especialment, a les dones que es trobaven per a jugar cartes en les portes de les cases o en un racó assolellat. Algunes màscares solien portar, dins el vestit, coixins o gruixos de roba que els feia geperuts, deformes de cos i irreconeixibles. Esplicaven xafarderies xillant, és a dir, falsejant la veu.

Hi havia un personatge que anava amb un bastó de l’extrem del qual penjava un fil o goma amb un cacahuet lligat. L’oferia a la canalla, tot dient:

«Amb la mà, no!
Amb la boca, sí!»

Els xiquets provaven d’enxampar el cacahuet amb la boca, amb les mans a l’esquena. També hi havia qui feia ballar l’alonso —l’ós—. Un noi portava dues espardenyes, a tall d’orelles, un vestit de sac, la cara tota emmascarada de negre i al damunt  una màscara d’anar a crestar. Anava lligat pel coll, amb un collar i ballava pels carrers del poble…

Entre els artefactes emprats per a provocar la gresca o molestar els altres hi havia dipòsits de lavatives, flits, espolsadors, picamatalassos o un mena de peça de fusta extensible que amb una brotxa a l’extrem permetia pintar la cara d’algun innocent que treia el cap per la finestra…
Les màscares del carnaval de Bellmunt són, pel que recorda la gent gran, les característiques de la tradició de carnavals rurals a Catalunya. Un tipus de carnaval que va ser vigent, en bona part, fins a la guerra del 1936-39, tot i que progressivament influenciat pels models urbans com Reus. Així, en el carnaval de Bellmunt, el carrer era territori dels mascarots populars, mentre que al ball hi anaven màscares més elaborades. L’arribada del Carnestoltes, que se segueix fent a l’actualitat, té un regust al carnaval de ciutat que es va anar imposant per tot arreu a la primera meitat del segle actual.

El Carnestoltes arribava el cap de setmana anterior a la festa. El dijous gras es menjava botifarra i truita i el dissabte muntaven una desfilada amb carros tots guarnits de verd. El Carnestoltes presidia els balls en què es disfressaven fonamentament les dones o els xics que ho feien veure. Es recorda més d’una anècdota referida a la seducció d’algun senyor per part d’un noi disfressat de noia. La festa acabava el dimarts amb la crema del ninot.

El carnaval de Bellmunt va patir, com tots, els efectes de la repressió política. Els vells recorden les anècdotes d’un carnaval dels anys vint —durant la dictadura de Primo de Rivera— en què l’alcalde va prohibir que cap persona anés disfressada pel carrer i del joc d’amagar que es va muntar pels carrers del poble, desafiant la prohibició. Després d’uns anys de desaparició, posteriors a la guerra de 1936-39, va reviure —discretament oblidat—  perdent amb el temps alguns dels seus components tradicionals. El primer cop, però, que unes noies es van vestir d’home els hi van caure deu duros de multa i van fer plegar el Carnaval.

En l’actualitat, el primer acte important del carnaval de Bellmunt és l’arribada del Carnestoltes que té lloc el dissabte anterior al de carnaval. El ninot del Carnestoltes fa la seva aparició a l’entrada de la vila, dalt d’un carro i el van a rebre homes i dones ben mudats: Els homes, amb trajo negre i les dones amb mantellina blanca i pinta. Un cop arribat l’acompanyen al Casal on presideix un àpat comunitari tradicionalment composat d’escarola amb romesco —anomenada aquí també xató, per frustació dels qui creuen que només és un costum de la costa— i truita amb suc. Després de sopar, apareixen els mascarots, persones —generalment dones— disfressades a l’estil tradicional, és a dir, amb qualsevol cosa.

El següent cap de setmana la festa presenta unes característiques semblants a les d’altres carnavals. El dissabte de carnaval es fa una rua, amb tractors guarnits, i després un ball de disfresses. L’enterrament té lloc l’endemà, diumenge. Després de la visita al cap de dol situat al Casal, on se serveix un vermut de dol composat de vi negre, botifarra negra i olives negres, el Carnestoltes es cremat, en mig de grans plors, al davant de les escoles.

Si històricament era un dels que tenia més fama del Priorat, encara a l’actualitat conserva un seguit de trets que el singularitzen i el fan prou interessant de conèixer.

Cal fer, però una advertència aplicable a moltes altres  festes que tenen lloc a viles petites. El carnaval és una celebració d’àmbit local en la qual l’espectador poc endinsat en la dinàmica de la festa pot trobar poca cosa més que un ball. La importància del carnaval de Bellmunt s’ha de mesurar, en conseqüència, sota els paràmetres de la festa tradicional i no de l’espectacle. Per badar, us podeu apropar a les rues del carnavals de Reus o Tarragona.

Publicat a Diari de Tarragona, febrer de 1991

Anuncis

Written by spalomar

9 Abril 2009 a 13:28

Arxivat a cultura popular, festes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: