Bon Nadal!

Escriure sobre el Nadal em desperta sentiments contradictoris. Defugint les aportacions etnològiques, que podrien servir per a bastir un article de divulgació festiva, analitzar la realitat actual de la celebració nadalenca no és fàcil.
D’una banda, he de manifestar que no m’apunto a la follia consumista que sembla dominar la nostra societat aquests dies. O que, potser, m’hi apunto moderadament. No sóc tampoc d’aquells que passen, o diuen passar, de festes. La festa, en totes les seves formes, m’atrau, com a estat diferent de la normalitat quotidiana.
El simbolisme de la llum, en aquests dies del solstici quan les nits són més llarges, és un dels components fonamentals de la tradició nadalenca. M’agrada passejar pels carrers il.luminats, per aquest paisatge diferent que presenta la ciutat. No suporto, en canvi, les horribles melodies amb les que et castiguen les sonoritzacions ambientals. No trobo massa sentit en el fet d’afegir, a l’habitual soroll urbà, un nova font de so. Però allo que no puc suportar és aquesta mena d’estupidesa que s’anomena música nadalenca, refregit per al consum de tonades més o menys vinculades al Nadal. Proposaria, en tot cas, dignificar el repetori de la sonorització ambiental a partir d’una tria més acurada de música, nadalenca o no. M’atabala la gentada que hi ha per tot arreu, però penso que aquest és, si més no, un component essencial de la festa.
Potser com a contrast a la resta de l’any, m’agraden els menjars familiars en els que s’acaba parlant de tot i, amb una mica de sort, arreglant el món. He de confesar que sóc un fart a preu raonable. Vull dir que en tinc prou amb uns bons plats de cuina tradicional nadalenca, sense sofisticacions ni refinaments excessius. A casa de la meva família, per exemple, trobareu sempre a taula una cassola de farcit. No és per farcir el pollastre, però, sobretot s’hi ha badella. És per facir el Salvador.
M’agrada col.laborar amb el concurs de pessebres que organitza l’AV l’Argentera, espero que aquest any em convidin, perquè em permet observar directament els costums nadalencs. Això és prou difícil: no es pot anar de casa en casa preguntant si fan cagar el tió o si et deixen fotografiar el pessebre que han fet els nens. M’agrada sortir a cantar villancicos amb la veïna, que és andalusa i conèixer la pervivència urbana d’una tradició de Nochebuena que et porta a visitar parents i coneguts fins a la matinada. M’interessa el sentit de retrobament familiar que conserva la festa, però trobo massa artificials aquest missatges de pau i de felicitat constants en aquests dies.
De tot això n’és difícil treure conclusions. Però us apuntaré una hipotèsi: A l’actualitat el Nadal té, si més no, un doble nivell de celebració, contradictori i complementari. La festa col.lectiva, dominada pels símbols i referents potenciats per la societat de consum —arbres nevats, santaclaus, flocs de neu estilitzats, ding-dan-dong…— i la festa familiar, en la que perviuen bona part dels costums tradicionals de la celebració, amb l’entrada progressiva de nous elements. Això no és massa sorprenent, si tenim en compte que Nadal ha estat, de sempre, una festa de l’àmbit domèstic. L’espai col.lectiu ha estat, així, ràpidament assimilat per les tendències culturals necessàries al sistema. I, poc a poc, com succeeix en tants altres camps de la cultura, va passant el mateix en les pràctiques de la festa a cada casa.
Ja ho veieu. He acabat teoritzant i fent un discret assaig d’anàlisi sobre la festa. Retornant al començament  de l’article i, conscient de que el desig pot tenir diversos significats i interpretacions, bon Nadal !

Publicat a Diari de Tarragona, desembre de 1991

Concert de gralles

Aquest dissabte, 14 de desembre, té lloc, als locals de la Germantat de Sant Isidre i Santa Llúcia, el tercer concert de gralles, que organitzen, cada any, aquesta entitat i els Ganxets, grallers del Baix Camp.
Amb un nivell prou acceptable que combina la presència de grups d’un entorn geogràfic immediat amb la participació de colles de reconegut prestigi dins el món de la gralla, el concert es comença a consolidar com un de les referències importants en el calendari anyal d’activitats relacionades amb la música tradicional que es programen a la comarca.
Aquest any el concert compta amb la participació, a més dels propis Ganxets, de la colla Els Titius de Vilaplana, de l’escola de grallers dels Xiquets de Reus, dels tarragonins Els Gínjols, dels grallers de Montònec de Vilafranca i de So Nat de Valls.
Enguany el concert esdevé un homenatge al mestre Jaume Vidal, conegut també per renoms tan divertits com el submarino malvado, del Vendrell, un graller amb molts anys d’experiència com a músic i compositor. Peces tan tradicionals com l’Eduard i la Joana, o l’Himne de la colla vella dels Xiquets de Valls, són seves.
En la línia, encetada l’any passat, de col.laborar amb l’organització d’actes paral.lels al concert, Carrutxa us proposa aquest any, amb la canya com a motiu central, una petita exposició, que espera el pressupost necessari per a ser replantejada i un col.loqui amb en Xavier Orriols, constructor d’instruments, Roser Olivé i el mateix Jaume Vidal.
En Jaume Vidal és un mestre que ha fet escola i que ha aportat una personal visió de com s’han de fer les coses al món de la gralla. Per això la seva participació en el col.loqui, que inclou una mostra de com es fabrica artesanalment una canya de gralla, és, potser una de les aportacions més interessants que ofereix el programa d’enguany. Quan una part important dels grallers actuals opta per la canya més còmoda, pagar i bufar, conèixer la vella tècnica de fer-se, o senzillament apriar-se les canyes, és fonamental.
Ho explicava, tot just fa un any, el Marcel Casellas en una de les xerrades programades amb motiu del segon concert: el músic popular és un artesà. Si el concert de la nit, a les deu, farà de bon escoltar, la xerrada de la tarda, a les cinc, potser, hauria d’interessar a bona part dels qui, darrera de gegants, bastons, danses o altres elements festiu, bufen la gralla a les nostres festes populars. Tantmateix, des del primer any, el concert de gralles de Santa Llúcia ha tingut aquesta vesant pedagògica: mostrar com es fa bona música de gralla per tal d’estimular l’interès dels qui s’inicien en la pràctica de l’instrument i motivar un públic, cada cop més gran, que s’apropa a la música tradicional.

Publicat a Diari de Tarragona, el desembre de 1991

Innocentades de novembre

La setmana passada, un mes just abans de la data tradicionalment considerada com dels Innocents, el Centre d’Amics de Reus ens oferia la primera innocentada d’enguany. Res més que haver organitzat des del 1957, més de vint anys abans de la seva fundació, la festa de l’Espetek.
L’Espetek era, pels qui no el coneixeu, un coet que una colla de reusencs enlairaven —o deien que enlairaven— en direcció a la lluna o, potser, a les galàxies del sidral., tot just al vespre de la diada d’Innocents. L’acte anava acompanyat de la corresponent gresca al carrer fins arribar al punt del llençament.
De fet, no es sap prou bé on va aconseguir arribar mai aquest enginy, si és que mai va arribar enlloc. El cert és que, en un temps en que això dels coets i de l’espai sideral era poc menys encara que terreny mitològic, la broma de l’Espetek fou, sens dubte, una innocentada genial que va tenir, durant uns anys el seu ressó a la premsa.
Els promotors de l’invent s’autoanomenaven el grup la GAMBA, acrònim de Gort, Anglès, Martí, Botet i associats. L’Espetek era, a banda d’una forma de fer sortir Reus als diaris, una festa de carrer, en un temps en que era poc menys que subversiu l’organitzar festes al carrer. Una festa, en aquest sentit, amb un objectiu prou important, no massa diferent del d’altres curioses activitats que engrescaven persones com el Josep M. Gort. Més d’un cop, en parlem, l’Ezequiel i jo, d’aquest tema.
La festa va durar força temps, tot i que perdent aquell factor de sorpresa dels primers anys i evolucionant, potser, cap a una gresca més inofensiva, amb un component d’exaltació localista. A començaments dels anys vuitanta fou l’Ajunatment, de la mà de l’inefable Balañà, l’encarregat d’organitzar-la. Finalment va desaparèixer.
Que ara una colla de carnaval, els Pendons, es proposi recuperar aquesta moderna tradició em sembla, per què no, una bona idea. A l’actualitat els condicionaments són prou diferents dels de fa trenta quatre anys i caldrà adequar la celebració als nous temps: ni hi ha les prohibicions que durant el franquisme existien sobre les festes al carrer, ni els coets espacials són cap novetat. Caldrà que els nous promotors ho tinguin en compte.
Que el Centre d’Amics de Reus els hi cedeixi els drets a fer-ho ens sembla, si més no, una bona innocentada. Malauradament, dubtem si, en el moment de fer-ho, els amics n’eren conscients o si, efectivament, es creuen haver trobat la fòrmula de viatjar en el temps per a fer possible allò que afirmen. Si és així, l’Ezequiel Gort i jo mateix ens apuntem a considerar que Carrutxa organitza des del 1343, primera data documentada, el Carnaval de Reus.

Publicat a Diari de Tarragona, el 28/11/1991

[Nota: aquesta recuperació no va acabar reeixir. Anys després, l’Espeteck ha tornat a càrrec d’una altra associació, el Ball de Diables de Reus. Vegeu els articles Reus, Paris i el coet a la lluna i Viatge a les estrelles a La Teiera o Un coet a l’espai a Taula Parada]