Bon Nadal!

Escriure sobre el Nadal em desperta sentiments contradictoris. Defugint les aportacions etnològiques, que podrien servir per a bastir un article de divulgació festiva, analitzar la realitat actual de la celebració nadalenca no és fàcil.
D’una banda, he de manifestar que no m’apunto a la follia consumista que sembla dominar la nostra societat aquests dies. O que, potser, m’hi apunto moderadament. No sóc tampoc d’aquells que passen, o diuen passar, de festes. La festa, en totes les seves formes, m’atrau, com a estat diferent de la normalitat quotidiana.
El simbolisme de la llum, en aquests dies del solstici quan les nits són més llarges, és un dels components fonamentals de la tradició nadalenca. M’agrada passejar pels carrers il.luminats, per aquest paisatge diferent que presenta la ciutat. No suporto, en canvi, les horribles melodies amb les que et castiguen les sonoritzacions ambientals. No trobo massa sentit en el fet d’afegir, a l’habitual soroll urbà, un nova font de so. Però allo que no puc suportar és aquesta mena d’estupidesa que s’anomena música nadalenca, refregit per al consum de tonades més o menys vinculades al Nadal. Proposaria, en tot cas, dignificar el repetori de la sonorització ambiental a partir d’una tria més acurada de música, nadalenca o no. M’atabala la gentada que hi ha per tot arreu, però penso que aquest és, si més no, un component essencial de la festa.
Potser com a contrast a la resta de l’any, m’agraden els menjars familiars en els que s’acaba parlant de tot i, amb una mica de sort, arreglant el món. He de confesar que sóc un fart a preu raonable. Vull dir que en tinc prou amb uns bons plats de cuina tradicional nadalenca, sense sofisticacions ni refinaments excessius. A casa de la meva família, per exemple, trobareu sempre a taula una cassola de farcit. No és per farcir el pollastre, però, sobretot s’hi ha badella. És per facir el Salvador.
M’agrada col.laborar amb el concurs de pessebres que organitza l’AV l’Argentera, espero que aquest any em convidin, perquè em permet observar directament els costums nadalencs. Això és prou difícil: no es pot anar de casa en casa preguntant si fan cagar el tió o si et deixen fotografiar el pessebre que han fet els nens. M’agrada sortir a cantar villancicos amb la veïna, que és andalusa i conèixer la pervivència urbana d’una tradició de Nochebuena que et porta a visitar parents i coneguts fins a la matinada. M’interessa el sentit de retrobament familiar que conserva la festa, però trobo massa artificials aquest missatges de pau i de felicitat constants en aquests dies.
De tot això n’és difícil treure conclusions. Però us apuntaré una hipotèsi: A l’actualitat el Nadal té, si més no, un doble nivell de celebració, contradictori i complementari. La festa col.lectiva, dominada pels símbols i referents potenciats per la societat de consum —arbres nevats, santaclaus, flocs de neu estilitzats, ding-dan-dong…— i la festa familiar, en la que perviuen bona part dels costums tradicionals de la celebració, amb l’entrada progressiva de nous elements. Això no és massa sorprenent, si tenim en compte que Nadal ha estat, de sempre, una festa de l’àmbit domèstic. L’espai col.lectiu ha estat, així, ràpidament assimilat per les tendències culturals necessàries al sistema. I, poc a poc, com succeeix en tants altres camps de la cultura, va passant el mateix en les pràctiques de la festa a cada casa.
Ja ho veieu. He acabat teoritzant i fent un discret assaig d’anàlisi sobre la festa. Retornant al començament  de l’article i, conscient de que el desig pot tenir diversos significats i interpretacions, bon Nadal !

Publicat a Diari de Tarragona, desembre de 1991