A la llum de la teiera…

Escrits (recuperats) de Salvador Palomar

Archive for the ‘festes’ Category

Festes d’estiu

leave a comment »

No cal insistir en la relació entre el calendari festiu i el cicle de l’any. Si en la tradició històrica determinades festes es vinculen al cicle natural o a l’activitat humana -des del solstici d’hivern fins al final de les collites-, també en el present la festa permet copsar el ritme vital de la comunitat. A l’estiu sovintegen a molts pobles celebracions que, més enllà del santoral, s’han creat per la necessitat inexcusable de comptar amb el col·lectiu humà suficient perquè la festa s’esdevingui. Festes d’agost que mantenen les ancestrals funcions d’esbarjo i de marc de relació social. Festes que recreen comunitats rurals que existeixen en funció dels calendaris urbans. Programes festius on es barreja el trencament de la normalitat diària amb la recerca dels orígens. Festes que esdevenen, sens dubte, referents d’identitat per a una comunitat dispersa en la geografia durant la resta de l’any. Fer, doncs, etnografia d’aquesta festa contemporània no és, en absolut, documentar les romanalles d’antigues tradicions preservades per una voluntat patrimonialitzadora. És apropar-se també al coneixement i a l’anàlisi de les dèries d’una societat del present que es mou entre el canvi accelerat i l’oblit, amb la necessitat de recuperar símbols i de possibilitar la relació personal.

Publicat a El Punt, 02/09/2003

Anuncis

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 19:04

Arxivat a cultura popular, festes

L’esquellada de Torredarques

leave a comment »

(Amb Montsant Fonts i Laura Poblet)

L’existència de rituals festius amb ús d’esquelles o campanes d’animals és comuna a diverses celebracions del cicle hivernal. Les màscares festives d’aquest període incorporen, entre d’altres trets característics, les esquelles que els diversos personatges porten penjades al cos. En trobem de documentades, en diversos països europeus, en festes que van des de Nadal a Carnaval, especialment als primers dies de l’any, la Candelera o Sant Blai.
Dins d’aquest conjunt de pràctiques podem incloure les captes realitzades pels xiquets o fadrins, en les quals es penjen esquelles o campanes. Aquests costums els trobem, entre altres diades, a la nit de Reis.

Per esmentar només alguns exemples ben propers recordem que a Colldejou (Baix Camp), els xiquets anaven a la darrera casa del poble a esperar els Reis amb unes campanilles d’animals. També a la Febró, el vespre del dia abans de Reis, els nens anaven d’una casa a l’altra amb campanes a la mà, amb rastres d’animals, fent molt soroll i cridant:

-ara passen los reis,
ara passen los reis!
ara passen, ara passen!

Mentrestant, els nois més grans portaven esquellots. Al Masroig (Priorat) els xiquets sortien en colles a cercar els Reis per la muntanya, portant una campaneta al coll i esquelles a les mans que feien sonar sense parar. De retorn al poble, després del toc de rosari, feien una capta de guilandos per les cases. També a Vinyols (Baix Camp), als anys cinquanta, els xiquets anaven a esperar els reis pels carrers del poble, guarnits amb un rast de campanes o cascavells dels animals.

Enguany hem tingut l’oportunitat d’observar una d’aquestes captes vinculada a la festa de Sant Antoni. Es tracta de l’esquellada de Torredarques, una petita població de la comarca del Matarranya, al límit amb els Ports. La festa de Sant Antoni tenia, en aquesta població, característiques semblants a les de la zona on es troba. A la vetlla, foguera a la plaça, construïda a partir d’un arbre central ­un pi despullat de les seves branques, a excepció de la part de dalt­ i de les aportacions de brancatge dels veïns; benedicció dels animals de treball, etc. També havia estat costum bandejar el gall, és a dir, penjar-ne un d’una corda que anava de banda a banda de carrer. Els homes, muntats dalt dels animals, provaven d’agafar-lo i, aquell que ho aconseguia, se’l quedava.

En el present, i després d’uns anys de pràctica desaparició de la festa, Sant Antoni es conserva com una festa que reagrupa una comunitat petita al voltant d’un sopar comunitari que se celebra el cap de setmana més proper a la diada del 17 de gener. Des d’aquesta perspectiva els trets característics de la celebració ­com és ara l’esquellada­ adquireixen un valor específic com a element d’identitat.

En aquest poble, els xiquets surten a captar per les cases, portant esquelles penjades. Aquest costum, d’antiga tradició al poble, era practicat anys enrera pels xiquets més grans i fadrins, mentre que avui són més petits. D’altra banda, el volum i les característiques de la població ­un centenar d’habitants amb una mitjana d’edat força alta­ fa que hi hagi ben pocs xiquets a la vila. Aquest any han estat sis, quatre xiquetes i dos xiquets. Van per les cases, la tarda de la festa, amb les esquelles penjades i una bossa, de plàstic, a la mà. A l’arribar a una porta, mouen un terrabastall i criden:

­«Que sant Antoni guarde els animalets!»

La gent els hi omple la bossa, generosament, de llepolies, galetes, pastes i altres productes per menjar. Algunes persones, seguint el costum, els demanen que resin un parenostre. Abans també s’acostumava a donar-los troncs que servien per la foguera. Abans, la plega es feia la vespra i els xics tombaven tot el poble i els masos del terme. Els participants recollien ametlles, nous, avellanes, figues i en alguna casa els convidaven a menjar. També aplegaven llenya per a la foguera a la plaça.

L’esquellada de Torredarques és, en definitiva, un interessant testimoni d’un tipus de pràctica festiva. Des d’aquesta perspectiva ha estat important obtenir-ne la documentació oral i gràfica.

Publicat a Sorolla’t, n. 10, juliol de 1995

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:50

Arxivat a cultura popular, festes

La festa de la Banya

leave a comment »

En els últims dies, he llegit diverses vegades que la festa de la Banya de Castellvell, que se celebra la diada dels Innocents, té els seus orígens en el moment en que aquesta localitat obté la independència municipal respecte a Reus, el 1854.
No dubto que aquesta circumstància històrica va influir en el desenvolupament de la festa, donant-li una nova significació. I estic ben d’acord amb les reflexions que l’Antoni Veciana fa sobre la necessària independència dels pobles –en el sentit més ampli de la paraula– per decidir i gestionar el seu futur. Tantmateix em sembla necessari precissar que la festa de la banya ni es troba només a Castellvell, ni comença el 1854.
El costum de fer pagar un impost per accedir a la població, o per sortir-ne, per anar a buscar aigua a la font o per rentar als rentadors, es propi de les confraries de fadrins de nombroses poblacions. Una pràctica que vincula clarament la festes dels Innocents al cicle de Carnaval. Es tracta de tradicions centenàries que, probablement, són molt anteriors a la meitat del segle XIX. Si més no, pel que fa a Castellvell, hi ha un text d’Andreu de Bofarull, ja publicat el 1851, que ho deixa clar: “Debo advertirte que si te invitan por la tarde de tal dia [el 28], a que vayas a Castellvell para beber granacha, has de saber que no penetrarás en el lugar, a menos que no pagues dos cuartos, cuyo recibo te anotarán en las espaldas con una disforme asta de buey”.

Publicat a El Punt, 7/01/2003

Written by spalomar

21 Mai 2010 at 18:27

Arxivat a cultura popular, festes

Bon Nadal!

leave a comment »

Escriure sobre el Nadal em desperta sentiments contradictoris. Defugint les aportacions etnològiques, que podrien servir per a bastir un article de divulgació festiva, analitzar la realitat actual de la celebració nadalenca no és fàcil.
D’una banda, he de manifestar que no m’apunto a la follia consumista que sembla dominar la nostra societat aquests dies. O que, potser, m’hi apunto moderadament. No sóc tampoc d’aquells que passen, o diuen passar, de festes. La festa, en totes les seves formes, m’atrau, com a estat diferent de la normalitat quotidiana.
El simbolisme de la llum, en aquests dies del solstici quan les nits són més llarges, és un dels components fonamentals de la tradició nadalenca. M’agrada passejar pels carrers il.luminats, per aquest paisatge diferent que presenta la ciutat. No suporto, en canvi, les horribles melodies amb les que et castiguen les sonoritzacions ambientals. No trobo massa sentit en el fet d’afegir, a l’habitual soroll urbà, un nova font de so. Però allo que no puc suportar és aquesta mena d’estupidesa que s’anomena música nadalenca, refregit per al consum de tonades més o menys vinculades al Nadal. Proposaria, en tot cas, dignificar el repetori de la sonorització ambiental a partir d’una tria més acurada de música, nadalenca o no. M’atabala la gentada que hi ha per tot arreu, però penso que aquest és, si més no, un component essencial de la festa.
Potser com a contrast a la resta de l’any, m’agraden els menjars familiars en els que s’acaba parlant de tot i, amb una mica de sort, arreglant el món. He de confesar que sóc un fart a preu raonable. Vull dir que en tinc prou amb uns bons plats de cuina tradicional nadalenca, sense sofisticacions ni refinaments excessius. A casa de la meva família, per exemple, trobareu sempre a taula una cassola de farcit. No és per farcir el pollastre, però, sobretot s’hi ha badella. És per facir el Salvador.
M’agrada col.laborar amb el concurs de pessebres que organitza l’AV l’Argentera, espero que aquest any em convidin, perquè em permet observar directament els costums nadalencs. Això és prou difícil: no es pot anar de casa en casa preguntant si fan cagar el tió o si et deixen fotografiar el pessebre que han fet els nens. M’agrada sortir a cantar villancicos amb la veïna, que és andalusa i conèixer la pervivència urbana d’una tradició de Nochebuena que et porta a visitar parents i coneguts fins a la matinada. M’interessa el sentit de retrobament familiar que conserva la festa, però trobo massa artificials aquest missatges de pau i de felicitat constants en aquests dies.
De tot això n’és difícil treure conclusions. Però us apuntaré una hipotèsi: A l’actualitat el Nadal té, si més no, un doble nivell de celebració, contradictori i complementari. La festa col.lectiva, dominada pels símbols i referents potenciats per la societat de consum —arbres nevats, santaclaus, flocs de neu estilitzats, ding-dan-dong…— i la festa familiar, en la que perviuen bona part dels costums tradicionals de la celebració, amb l’entrada progressiva de nous elements. Això no és massa sorprenent, si tenim en compte que Nadal ha estat, de sempre, una festa de l’àmbit domèstic. L’espai col.lectiu ha estat, així, ràpidament assimilat per les tendències culturals necessàries al sistema. I, poc a poc, com succeeix en tants altres camps de la cultura, va passant el mateix en les pràctiques de la festa a cada casa.
Ja ho veieu. He acabat teoritzant i fent un discret assaig d’anàlisi sobre la festa. Retornant al començament  de l’article i, conscient de que el desig pot tenir diversos significats i interpretacions, bon Nadal !

Publicat a Diari de Tarragona, desembre de 1991

Written by spalomar

9 Juny 2009 at 19:53

Arxivat a cultura popular, festes

Innocentades de novembre

leave a comment »

La setmana passada, un mes just abans de la data tradicionalment considerada com dels Innocents, el Centre d’Amics de Reus ens oferia la primera innocentada d’enguany. Res més que haver organitzat des del 1957, més de vint anys abans de la seva fundació, la festa de l’Espetek.
L’Espetek era, pels qui no el coneixeu, un coet que una colla de reusencs enlairaven —o deien que enlairaven— en direcció a la lluna o, potser, a les galàxies del sidral., tot just al vespre de la diada d’Innocents. L’acte anava acompanyat de la corresponent gresca al carrer fins arribar al punt del llençament.
De fet, no es sap prou bé on va aconseguir arribar mai aquest enginy, si és que mai va arribar enlloc. El cert és que, en un temps en que això dels coets i de l’espai sideral era poc menys encara que terreny mitològic, la broma de l’Espetek fou, sens dubte, una innocentada genial que va tenir, durant uns anys el seu ressó a la premsa.
Els promotors de l’invent s’autoanomenaven el grup la GAMBA, acrònim de Gort, Anglès, Martí, Botet i associats. L’Espetek era, a banda d’una forma de fer sortir Reus als diaris, una festa de carrer, en un temps en que era poc menys que subversiu l’organitzar festes al carrer. Una festa, en aquest sentit, amb un objectiu prou important, no massa diferent del d’altres curioses activitats que engrescaven persones com el Josep M. Gort. Més d’un cop, en parlem, l’Ezequiel i jo, d’aquest tema.
La festa va durar força temps, tot i que perdent aquell factor de sorpresa dels primers anys i evolucionant, potser, cap a una gresca més inofensiva, amb un component d’exaltació localista. A començaments dels anys vuitanta fou l’Ajunatment, de la mà de l’inefable Balañà, l’encarregat d’organitzar-la. Finalment va desaparèixer.
Que ara una colla de carnaval, els Pendons, es proposi recuperar aquesta moderna tradició em sembla, per què no, una bona idea. A l’actualitat els condicionaments són prou diferents dels de fa trenta quatre anys i caldrà adequar la celebració als nous temps: ni hi ha les prohibicions que durant el franquisme existien sobre les festes al carrer, ni els coets espacials són cap novetat. Caldrà que els nous promotors ho tinguin en compte.
Que el Centre d’Amics de Reus els hi cedeixi els drets a fer-ho ens sembla, si més no, una bona innocentada. Malauradament, dubtem si, en el moment de fer-ho, els amics n’eren conscients o si, efectivament, es creuen haver trobat la fòrmula de viatjar en el temps per a fer possible allò que afirmen. Si és així, l’Ezequiel Gort i jo mateix ens apuntem a considerar que Carrutxa organitza des del 1343, primera data documentada, el Carnaval de Reus.

Publicat a Diari de Tarragona, el 28/11/1991

[Nota: aquesta recuperació no va acabar reeixir. Anys després, l’Espeteck ha tornat a càrrec d’una altra associació, el Ball de Diables de Reus. Vegeu els articles Reus, Paris i el coet a la lluna i Viatge a les estrelles a La Teiera o Un coet a l’espai a Taula Parada]

Written by spalomar

9 Juny 2009 at 19:47

Arxivat a cultura popular, festes

Foc!, foc! …

leave a comment »

El quart diumenge d’agost, l’Arboç es punt de trobada per a afeccionats i interessats en les manifestacions festives tradicionals del Camp i el Penedès. L’exhibició castellera, les actuacions dels bastoners o la carretillada del ball de diables són motius prou bons per a que, any rera any, ens trobem a l’Arboç una bon grapat de persones procedents dels pobles i ciutats d’aquestes comarques.
La carretillada del ball de diables té lloc el diumenge a la nit, un cop acabada la representació de l’acte sagramental, el ball parlat, dels diables arbocencs. Un cop derrotats pel poder celestial, els diables construeixen els seu propi infern a partir del foc de les seves carretilles.
La carretillada del ball de diables de l’Arboç és un momument destacat del patrimoni etnogràfic català. El dia en que les manifestacions festives tinguin el reconeixement cultural que mereixen, caldrà anar pensant potser en una declaració oficial  al respecte.
A l’espectador profà, li pot semblar que, tot plegat, la carretillada dels diables de l’Arboç és qüestió de diners: els necessaris per a pagar la notable quantitat de material pirotècnic que s’empra en la festa. Equivocació considerable. Per a començar la carretillada no és un espectacle. Malgrat que sigui molt espectacular. Com a manifestació festiva tradicional participa d’aquest caire ritual que conserven algunes celebracions. Actors i espectadors participen d’una cerimònia de la que és conegut l’argument i l’estructura. Prou senzill de formular i prou difícil d’aconseguir: mantenir un nivell de foc i de so constant, i aclaparador,  des del primer coet a l’últim.
Al so rítmic  dels tabals, els grans tabals de pell, el petar del tro final de les carretilles fa entrar en una mena de dansa que es balla amb els ulls i les orelles. Malgrat els sortidors o volcans i altres artificis pirotècnics, la protagonista de la diada és, sens dubte, la carretilla que al girar a l’extrem de la maça que porta cada diable, produeix el  paraigua de foc, de curta durada, que caracteritza el ball de diables. I es tracta només, i ja n’hi ha prou, de mantenir aquest foc constantment renovat.
Hi ha un moment, potser aquell en el que el ball de diables de l’Arboç comença a utilitzar les seves carretilles, en que l’efecte s’aconsegueix plenament. Sembla que no hi ha una colla de diables: són centenars d’aquests éssers que, sorgits segurament d’un inframón ancestral que resta viu més enllà del pensament racional, avancen pel carrer. Diuen que en algunes tradicions orientals hom arriba a l’extàsi mitjançant la música i la dansa. També aquestes danses de foc dels diables catalans tenen quelcom d’experiència mística. Una sensació que només es pot copsar vivint la festa i que té molt poc a veure amb la marxa superficial i etílica d’algunes suposades festes populars.
Darrera aquesta visió màgica hi ha, encara, l’esforç calculat, la coordinació, el treball d’un grup de persones que planifiquen, preparen, organitzen i suen la carretillada. Sense aquesta feina el resultat seria prou diferent. I és que la festa tradicional obliga, tant o més que moltes altres activitats humanes, a treballar.
La carretillada de l’Arboç et deixa el gust d’un tres de nou amb folre descarregat sense trontollar, d’un final vibrant de moixiganga interpretada per aquella vella colla de grallers, del cremar perfecte d’una barraca de Sant Antoni aixecada acuradament, del el cant sobri d’una albada interpretada per un grup d’homes a la fosca, de la perfecció geomètrica del treball de decoració sobre la cullera de fusta d’un pastor. La carretillada del ball de diables de l’Arboç és, en definitiva, un treball artesà arrelat a la tradició popular. Foc per molts anys!

Publicat al Diari de Tarragona, l’agost de 1991

Written by spalomar

20 Abril 2009 at 17:31

Arxivat a cultura popular, festes

El nano del Montesol

leave a comment »

El passat dimecres es va presentar el cartell de la festa major d’enguany. De bon començament, i donant resposta a la tòpica pregunta que sempre es fa, us diré que m’agrada força. D’altra banda, em confeso admirador de Montesol. És un artista que m’ha interessat com a dibuixant i encara més com a guionista, per la seva capacitat de retratar, d’una forma divertida, les pel.licules de la vida diària, les misèries de la modernitat, o les contradiccions dels urbanites d’esquerres o amb inquietuds ecologistes… Unes històries referides a Barcelona extrapolables, però, a altres quotidianetats locals. Com les tires de Neo i Post al Diari de Barcelona, dos personatges —segons defineix la presentació del recull editat per Quaderns Crema—  «d’aquella generació que va sortir de l’adolescència enlluernada pels hippies anglesos i pels estudiants francesos dels anys seixanta, que va lluitar durant la dècada següent per fer una vida en contra o al marge del franquisme i que, després de la resaca del desencís, es troba ara, a les acaballes dels anys vuitanta, instal.lada a la cresta vertiginosa de la modernitat».

El cartell té elements prou suggerents. L’eix és un dos de set dels Xiquets de Reus, motiu que, a banda del simbolisme del castell com a representació d’un esforç social conjunt, fa una aportació més a aquest any del desè aniversari de la colla castellera reusenca. Els edificis, l’ajuntament amb bandera o un fanal característic situen l’escena en un Mercadal festiu.

En el cartell hi apareix també, destacat, un cap-gros impactant, vermell, dibuixat a l’estil dels personatges de Montesol —que, al primer cop d’ull, em va recordar el Jordi Piñol de Barcelona 1992— que trenca obviàment amb la resta d’elements representats en el cartell, en la mesura que no en vol representar cap dels existents a la ciutat.

El mateix Montesol va explicar la presència d’aquest personatge a partir de la necessitat que té la festa d’incorporar components actuals i pel fet de que els nans  tenen una estètica més aviat vuicentista. L’IMAC ha anunciat que està estudiant la possibilitat de construir efectivament aquest cap-gros i afegir-lo al conjunt.

Sens dubte, aquesta pot ser una proposta que generi pol.lèmica. Penso, però, que parlar d’aquest cap-gros en concret seria una visió reduccionista d’un debat molt més interessant que, encertadament, l’artista ha aportat amb el seu cartell. Un debat sobre com es pot actualitzar la festa i, sobretot, si aquells aspectes que considerem tradicionals, han de quedar fixats en una estètica i uns esquemes determinats pel passat històric.

En definitiva, una reflexió sobre tradició i innovació a la festa, que no és gens nova i que ha estat molt  present, en els darrers anys, dins el moviment ciutadà que ha impulsat la represa de la festa al carrer, en jornades sobre música i en debats sobre cultura popular.

Recordo, només a tall d’exemples concrets, que fa onze anys el primer element festiu que s’incorporava a la festa major, era un animal sense cap mena de tradició: la cabra de la cercavila de foc de la nit de sant Joan. O el procès reivindicatiu i de substitució dels gegants negres. O que, fa molt pocs dies, comentava amb el Màrius, de la colla gegantera del Carrasclet, la seva experiència de creació d’un element festiu. Evidentment que es poden incorporar nous personatges a la festa. El que es important també és reflexionar sobre els mecanismes que fan d’aquests, uns signes col.lectius. El nano del Montesol, fent referència a l’estètica, és, per a mi, l’aportació més interessant del cartell de la festa major 1991.

Caldrà segurament tornar a parlar d’aquest tema. De moment, haurem d’esperar que el cartell surti d’impremta i sigui més conegut. Mentrestant us proposo rellegir àlbums com Vidas ejemplares  o Opisso y Dora. Si no hi són, proposo la seva immediata incorporació a la biblioteca de l’IMAC.

Publicat al Diari de Tarragona, maig de 1991.

Written by spalomar

9 Abril 2009 at 14:02