El negre de Banyoles

Aquests darrers dies ha estat notícia el «negre de Banyoles». La petició, per part d’un metge resident a Cambrils, que els responsables del museu d’aquesta retiressin de l’exposició un home de raça negra exposat com a un objecte de la col.lecció Darder ha aixecat la corresponent polèmica.
Penso que, un cop passat el primer moment del debat, quan ja s’han exposat els arguments bàsics en favor i en contra de la permanència d’aquesta singular peça en el museu de Banyoles, convé fer algunes reflexions, més àmplies encara que les referides estrictament a la conveniència d’exposar, retirar o enterrar aquest cos.
Som més d’un, els que, algun cop, hem comentat l’existència d’aquest home dissecat al Museu Darder. Museu que, per cert, també té un dels pocs exemplars sencers de sac de gemecs que es conserven a Catalunya. Comentaris però, que tot cal dir-ho, no han passat mai de la conversa informal. Per això, quan el Dr Arcelín porta el tema al debat públic, m’agafa una certa mala consciència: la sensibilitat vers el fet de que una persona dissecada sigui exposada en un museu no depen del color de la pròpia pell.
Els responsables del museu justifiquen  la presència del negre al museu, exposat des del 1916, com un element més d’una col.lecció naturalista del segle XIX. Certament, aquesta col.lecció es pot emmarcar dins el model de museus d’Història Natural i curiositats, i que el ser humà dissecat forma part d’un conjunt, però no és menys cert que caldria revisar en profunditat els criteris i la forma amb la que, en els darrers segles, es configuren les col.leccions dels nostres museus, especialment els d’etnologia exòtica.
Els col.leccionistes, científics o no, europeus arrabasen en els darrers segles els testimonis de la cultura i la història dels pobles que consideren primitius, dels països que avui denominem del tecer món. Centenars d’objectes d’ús quotidià, eines, de culte,  elements de festa, seran portats a Europa on acaben, descontextualitzats, als museus com a mostres d’art exòtic. Els museus són farcits de màscares, imatges o eines quotidianes que, més enllà dels seus indubtables valors estètics, havien tingut un significat, un valor cultural o espiritual, una funció pràctica en els seus llocs d’orígen. Res d’això, però, es recollia.
Avui, després de segles de colonització i expol·li per part de la culta Europa, la imatge que la gent del carrer té d’aquests pobles no ha canviat tant. No es pot dir, en tot cas, que l’exposició als museus d’objectes d’aquestes cultures hagi servit per a canviar aquesta imatge. I la nostra societat continua essent racista. Potser ha canviat una mica la direcció prioritària de les seves fòbies, moros i gitanos per sobre de negres, però el racisme és ben present a la nostra cultura. I, encara més, allò que és Absolutament generalitzat és la consciència de superioritat cultural vers els pobles «endarrerits.»
Els museus s’haurien de plantejar, d’una forma molt més explícita, la denúncia de l’actitud cultural i política dels europeus vers els pobles mal anomenats primitius o salvatges. No val limitar-se a exposar algunes col.leccions com una mostra del que eren els museus del segle passat, cal fer-ne la crítica. Cal plantejar-se, fins i tot, el retorn al seu país d’origen de determiandes «obres d’art» exposades als museus europeus…
Potser, en un museu ideal, adreçat a explicar la visió del món dels colonitzadors europeus, polítics, econòmics o culturals; les actituds amb les que la nostra desenvolupada societat observa i menysprea les cultures del tercer món, els valors de les cultures africanes, asiàtiques o americanes d’orígen… la presència d’aquest home dissecat  seria útil. Això, però, em sembla massa fantasia.

Publicat al Diari de Tarragona, novembre de 1991