Terramar

Les meves preferències, en el camp de la narrativa, s’orienten cap a dos àmbits molt concrets. De fet, us he de dir que, tot i considerarme un devorador de llibres, tinc poc temps per a llegir novel.les. I, entre les narracions, tinc una especial  debilitat pel textos cavallerescos medievals, la matèria de Bretanya, d’una banda, i per allò que s’anomena genèricament fantasia, de l’altra.
Darrerament  l’oferta editorial de llibres d’aquest segon tipus ha augmentat considerablement. Són, en la seva gran majoria, força mediocres. Tantmateix, sembla que els autors disposin d’un reexit programa d’ordinador que amb un conjunt d’elements bàsics (mags, guerres, herois, dracs, espases, encanteris i anells…) recreein fins a l’avorriment idèntiques situacions amb personatges de noms més o menys diferents. Entre tanta palla costa, a vegades, trobar el gra de les bones històries. Per això, en aquesta segona quinzena d’agost, temps de vacances, m’atreveixo a parlar-vos de llibres de fantasia i proposar-vos una lectura.
Úrsula K. Le Guin, nascuda a Califòrnia el 1929, filla d’antropòlegs, és una escriptora de fantasia i ciència ficció prou coneguda entre els afeccionats al gènere. Creadora d’universos de ficció, amb una forta càrrega filòsofica, ha escrit obres tant interessants com La mà esquerra de la foscor, El nom del món és bosc o diversos reculls de narracions curtes.
Terramar és, al meu entendre, la seva obra més valuòsa. De fet, són tres llibres: Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan i La costa més llunyana, que es troben per separat o relligats en un sol volum. També aquesta és una història de màgia, dracs, déus i anells. I de lluites. Té res a veure, però, amb fantasies militaristes o cròniques d’herois ideals. Terramar, un món d’illes, és un univers en l’equilibri, on cada acció té la seva conseqüència, més enllà dels resultats immediats. És un món en el el que la màgia consisteix, només, en conèixer el veritable nom de les coses. Ged, el jove aprenent de mag, desferma una ombra, fruit de l’orgull i l’ambició, contra la que haurà de lluitar en un llarg periple que serà, al mateix temps, el camí del seu aprenentatge i de la seva realització.
El protagonista anirà, des de la seva iniciació com a mag a l’escola d’alta fetilleria de Roke, d’una illa a l’altra, parlarà amb el drac de Pèndor, i caurà presoner en els perillosos soterranis dels Sense Nom, a Atuan. Amb Ged coneixem incomptables viles de pescadors i artesans, sabem dels seus costums i dels balls que tenen lloc al solstici, viatgem amb els rais del poble que navega des de sempre a l’oceà i sobretot, ens enfrontem a un seguit de reflexions fonamentals. En Ged, i nosaltres amb ell, haurà de recòrrer els camins entre la vida i la mort per a restablir l’equilibri i retornar al món la màgia quotidiana i necessària.
Terramar, amb una concepció de l’existència d’indubtables referències orientals, és un llibre per a rellegir. Potser perquè, més enllà, de la història estricta, cal entrar en els matisos i en els detalls per a copsar tot el seu significat. El final, ja us el puc explicar. No us desvetllo cap secret si us dic, senzillament, que Ged torna a casa.

Publicat al Diari de Tarragona, agost de 1991