Puigcerver, tradició i paisatge

Des de temps remots, hi ha indrets que han servit per propiciar la relació entre les comunitats humanes i la divinitat. Les cruïlles de camins, les fonts, els indrets amb accidents orogràfics singulars, i, sobretot, els cims de les muntanyes han esdevingut llocs sagrats d’espiritualitat. Moltes ermites, doncs, es troben ubicades en indrets excepcionals pel que fa al seu entorn paisatgístic. Les ermites han estat, i són, indrets de devoció popular, on acudir a demanar l’ajut diví en cas de necessitat o catàstrofe col·lectiva. La sequera, les epidèmies, les plagues, el risc de pedregades o les situacions de guerra han motivat, al llarg dels segles, processons de pregàries, trasllats d’imatges a les parròquies i vots de poble. Les ermites han estat, i són, també indret de festa i de trobada entre pobles. Celebracions en acció de gràcies pels favors rebuts, aplecs de primavera o d’estiu, festes votades omplen el calendari festiu de les nostres ermites.
El santuari de la Mare de Déu de Puigcerver, ubicat entre el Baix Camp i el Priorat, n’és un bon exemple. De bon començament, l’edifici -d’un volum prou superior al que habitualment identifiquem com una ermita- i la contemplació del paisatge ens indiquen que ens trobem en un d’aquests indrets singulars. Però a partir de 1227 ja ens consten llegats testamentaris a favor del santuari. La imatge antiga de la Mare de Déu venerada a Puigcerver era una talla romànica.
La llegenda relaciona els orígens de l’ermita amb la troballa miraculosa de la imatge. Es tracta d’una narració tòpica
La llegenda, com succeeix en altres llocs, relaciona els orígens de l’ermita amb la troballa miraculosa de la imatge. Tal com anota F. Blasi a la seva obra sobre els santuaris marians a la diòcesi de Tarragona: «Es conta que els veïns d’Alforja s’adonaren d’unes resplendors baixades del cel, projectades amb intensitat damunt el bosc de Puigdarenes, com si fossin llengües de foc. Moguts per aïtal meravella, que cada
dia tenia lloc mentres el sol anava esfonsant-se pausadament dins les muntanyes properes, el Consell del poble menà tres homes a esbrinar l’esdeveniment i, en ésser a l’indret esmentat, constataren el fet. Poderen admirar com les resplendors meravelloses embolcallaven tota la muntanya de Puigcerver situada enfront. Animosos, s’adreçaren al cim d’aquesta muntanya i foren corpresos per l’aparició d’una imatge de la Verge, ombrejada per la copa alterosa d’una cervera. L’anaren a cercar en processó tota la gent d’Alforja, per tal de venerar-la en una capella prop del poble, però per tres vegades la Verge s’entorna a la soca de la cervera i aleshores resolgueren aixecar l’ermita en l’indret on havia estat trobada la imatge.»
Es tracta, efectivament, d’una narració tòpica d’imatge trobada per un senyal celestial. La imatge hauria estat prèviament oculta i, al respecte, la tradició popular apunta que anteriorment hauria estat venerada a la parròquia de Santa Maria de Cortiella i que fou amagada en temps dels sarraïns.
El santuari, tal com el coneixem en l’actualitat, s’anà bastint en diferents moments. En bona part és anterior al segle XVII, però, després de successives guerres, va ser refet a la segona meitat del segle XIX. Puigcerver és al mig d’un gran bosc que durant molts anys fou font de riquesa per al santuari. La llenya i el carbó que se n’obtenia serví per mantenir els ermitans que, a més, comptaven amb un hort.
La història del santuari de Puigcerver està farcida d’exemples que ens permeten il·lustrar la importància simbòlica de l’indret. Quant a les processons de pregàries, en tenim documentades diverses, per causa d’epidèmies o de la sequera. Com per exemple el 1783, quan després d’un període de malalties i de manca de pluja s’acorda anar a cercar la imatge i portar-la a la parròquia d’Alforja. La festa d’acció de gràcies, el 1784, fou molt solemne, i consta la participació de danses populars com el ball de Cavallets, el Pastorets, el de Bastonets, el de Prims, la Moixiganga o el ball de Valencians, a més del ball de diables. La imatge va ser retornada a l’ermita.
També es va portar la imatge de la marededéu a Alforja durant la guerra del francès, el 1808, o durant les guerres carlines, el 1835 i el 1873. En aquest
s períodes en què la imatge restà a la població també es van fer pregàries, com per exemple el 1859, en demanda de pluja, o el 1879. Al tombant del segle, hi hagué pregàries el 1896, generals arreu de la comarca, o el 1905. I encara, per la pluja, l’agost de 1925.
L’ermita era, com s’ha dit, punt de trobada i de celebració festiva de les poblacions de la contrada. A mitjan segle XVII, el pare Narcís Camós escriu: «Hacése su fiesta mayor el día de la Asunción. Visítanla con procesión el martes de Pascua de flores, de las Borjas, Riudecols, de las Voltas, de Duas Aiguas y de Argentera. El Sábado in Albis [de Pasqüetes], de Porrera y el Domingo in Albis, de Alforja, y ahora por un voto que hicieron por el contagio, la visitan el dia de nuestra señora de las Nieves, y otros, por necesidades.» Aquesta notícia del 1657 dóna compte de l’àmbit d’influència del santuari en el passat i del seu calendari festiu. L’aplec del dimarts de Pasqua, on hi acudia gent de Riudecols, les Borges i altres poblacions, es va celebrar fins a la dècada de 1950.
L’ermita era punt de trobada i de celebració festiva de les poblacions properes
En l’actualitat es continua celebrant la festa votada de la Mare de Déu de les Neus, el diumenge més proper al 5 dagost. Hi acudeixen gent d’Alforja, les Borges, Riudecols i Porrera. També se celebra missa a l’ermita cada primer dissabte de mes. Hi acudeix gent dels diferents pobles. L’aplec del diumenge de Pasqüetes, el següent a la Pasqua, que comptava amb un Jubileu concedit el 1664, va passar a celebrar-se, a finals del segle XVIII, a la parròquia d’Alforja. També se celebra, l’últim diumenge d’agost, la festa de la Mare de Déu de Puigcerver a la parròquia de Riudecols, on hi ha una imatge tallada.
La relació entre l’ermita i el seu entorn ens porta a refermar, un cop més, la importància del paisatge en la nostra cultura. En el passat, ja que l’espiritualitat humana es canalitzà cap a aquests indrets singulars, però també en el present. El paisatge és una percepció cultural del territori que observem d’acord a la nostra forma de vida i que, per això, ens aporta satisfacció o ens desagrada. És, en definitiva, el resultat de l’acció humana sobre el medi natural. En la nostra societat actual, l’interès per la co
nservació de determinades àrees paisatgístiques no es pot deslligar del desig d’una millor qualitat de vida. El conveni europeu sobre el paisatge, aprovat pel Consell d’Europa, afirma que «el paisatge és un element clau de benestar individual i social, i la seva protecció, gestió o planificació comporten drets i responsabilitats per a tothom». Efectivament, el paisatge, amb les peculiaritats naturals i les estructures arquitectòniques o edificis que el conformen, constitueix un referent identitari per a la població que, en el cas de Puigcerver i el seu entorn, és prou evident.

Publicat a El Punt, 03/08/2003